X

L’autorització que permet als estrangers viure i treballar en el nostre país comença sempre per una X, seguida d’uns números i una lletra final. La lletra del final, com la del NIF, varia, però al principi sempre hi ha una X. No sé per què s’ha triat aquesta lletra i no una altra. Potser no hi havia cap intenció per decidir-se per la X i no per l’E o la R o qualsevol altra consonant o vocal. Però haver escollit entre totes les lletres de l’abecedari la X, em fa sospitar que es volia subratllar la diferència, com si, un cop l’estranger accedeix a l’anhelat permís que el permet deixar enrera el pànic de ser expulsat al seu país, se li recordés que continua essent una mena de persona estranya, un ciutadà de segona, un fenomen paranormal (la necessitat imperiosa d’emigrar no hauria de ser normal) que acceptem a contracor. Perquè la X és la lletra que emprem per assenyalar les coses rares, no aptes per a tots els públics, les incògnites.

I de fet, ja és rar haver de deixar enrera la teva família, la teva terra, les teves arrels per poder sobreviure. També és una heroïcitat que no hauria de ser apta per a tots els públics jugar-se la vida en una pastera o en els baixos d’un camió per arribar a la suposada terra promesa. I és una incògnita dura i difícil de resoldre la perspectiva de futur que es troben els immigrants quan aconsegueixen arribar al nostre país. Massa difícil, massa dura, massa ingrata perquè quan se’ls concedeix el permís de residència i de treball, se’ls continuï marcant amb una X.