dissabte, 22 de setembre del 2007

El meu barri

Aquest estiu he complert deu anys de copropietari del pis on visc. Sóc copropietari, com la majoria d’hipotecats, ja que el banc em recorda cada mes que continua present per quedar-se amb la propietat si no satisfaig el delme periòdic al senyor feudal modern en que s’han convertit les entitats bancàries. Quan el vaig comprar, el meu pis, em semblava que tenia un preu astronòmic i, malgrat que a mi em toca continuar pagant durant molts anys, ara el em va costar en el seu dia resulta irrisori amb els disbarats que demanen per quatre parets en el meu barri (i a tot arreu), que ha passat de ser un barri de gent treballadora, a un indret amb un ínfules de barri benestant. I sí que ho és, de benestant el meu barri, però no per les intencions dels pijos que s’hi han instal·lat, sinó perquè es viu bé aquí. I si s'hi viu bé és perquè encara guarda aquell aire de cordialitat que desprenen els barris amb personalitat, l’aroma de confiança que dóna el veïnatge compartit, quan les persones se saluden pel seu nom al carrer i per l’aire de realitat propera i acollidora que confereixen els establiments petits, on el client és persona, no un simple consumidor.

Quan vaig arribar al meu barri, no coneixia ningú. Ni tan sols havia trepitjat mai els seus carrers, però reconec que de seguida m'hi vaig trobar a gust. I així em sento encara. I si és així, sospito que no és només perquè tingui places i jardins assolellats, ni perquè estigui ben comunicat amb el centre de la ciutat, ni perquè hi puguis trobar de tot a quatre passes de casa, des de la farmàcia a la ferreteria. No, no només és per això. Jo m’inclino a pensar que és per les persones que hi viuen i que hi treballen. Persones de les quals, encara que conegui poca cosa, em sento proper i em fan sentir a gust compartint l’espai amb elles.

Cada cop que el senyor feudal-bancari em recorda que haig de satisfer la seva voracitat usurera, passada la mala baba que se’m posa al comprovar quants anys encara hauré d’estar lligat a la seva avarícia, em reconforta sentir que sóc feliç entre aquestes quatre parets que poc a poc he anat fent meves i que es troben en un barri on tinc la sort de sentir-me persona.

dimarts, 4 de setembre del 2007

Tendència




Fa una estona he anat a emmarcar unes pintures que vaig comprar aquest estiu. M’ha atès una senyora d’aquelles que llueixen morenor tot l’any, però que sembla més de pot que de sol, i que trien la roba fixant-se primer en la marca, després en si les fa primes i per últim en el preu. Una dona d’aquelles que cada vegada que es descobreixen una arruga nova al rostre demanen hora al seu terapeuta particular, perquè la desgràcia més gran que temen és semblar l’edat que tenen. Parlava arrossegant les “s” i rematant totes les frases amb un “sssaps?”, que de tant preguntar-te si saps o no saps, et fan semblar un ignorant, perquè no, no saps res del que ella creu que hauries de saber. Era d’aquelles que no diu mai que una cosa està de moda; diu que és “tendència”. I tu penses: tendència a encarir-se, maca, perquè sembla mentida el que m’estàs demanant per un simple marc per un quadre. I que quan amb posat tímid li he dit que només volia un pressupost per decidir si m’interessava o no, m’ha mirat de dalt a baix, mentre amagava amb prou feines un gest de menyspreu, més o menys el mateix que ha fet quan he entrat a la seva botiga - estudi, diu ella - i ha comprovat que en el meu vestuari no hi havia ni un trist Dolce & Gabbana, ni res que se li semblés. Els marcs eren macos, però la tendència de la senyora al pijerio, m’han esborronat, saps?

dissabte, 1 de setembre del 2007

X


L’autorització que permet als estrangers viure i treballar en el nostre país comença sempre per una X, seguida d’uns números i una lletra final. La lletra del final, com la del NIF, varia, però al principi sempre hi ha una X. No sé per què s’ha triat aquesta lletra i no una altra. Potser no hi havia cap intenció per decidir-se per la X i no per l’E o la R o qualsevol altra consonant o vocal. Però haver escollit entre totes les lletres de l’abecedari la X, em fa sospitar que es volia subratllar la diferència, com si, un cop l’estranger accedeix a l’anhelat permís que el permet deixar enrera el pànic de ser expulsat al seu país, se li recordés que continua essent una mena de persona estranya, un ciutadà de segona, un fenomen paranormal (la necessitat imperiosa d’emigrar no hauria de ser normal) que acceptem a contracor. Perquè la X és la lletra que emprem per assenyalar les coses rares, no aptes per a tots els públics, les incògnites.

I de fet, ja és rar haver de deixar enrera la teva família, la teva terra, les teves arrels per poder sobreviure. També és una heroïcitat que no hauria de ser apta per a tots els públics jugar-se la vida en una pastera o en els baixos d’un camió per arribar a la suposada terra promesa. I és una incògnita dura i difícil de resoldre la perspectiva de futur que es troben els immigrants quan aconsegueixen arribar al nostre país. Massa difícil, massa dura, massa ingrata perquè quan se’ls concedeix el permís de residència i de treball, se’ls continuï marcant amb una X.