Tendència

Fa una estona he anat a emmarcar unes pintures que vaig comprar aquest estiu. M’ha atès una senyora d’aquelles que llueixen morenor tot l’any, però que sembla més de pot que de sol, i que trien la roba fixant-se primer en la marca, després en si les fa primes i per últim en el preu. Una dona d’aquelles que cada vegada que es descobreixen una arruga nova al rostre demanen hora al seu terapeuta particular, perquè la desgràcia més gran que temen és semblar l’edat que tenen. Parlava arrossegant les “s” i rematant totes les frases amb un “sssaps?”, que de tant preguntar-te si saps o no saps, et fan semblar un ignorant, perquè no, no saps res del que ella creu que hauries de saber. Era d’aquelles que no diu mai que una cosa està de moda; diu que és “tendència”. I tu penses: tendència a encarir-se, maca, perquè sembla mentida el que m’estàs demanant per un simple marc per un quadre. I que quan amb posat tímid li he dit que només volia un pressupost per decidir si m’interessava o no, m’ha mirat de dalt a baix, mentre amagava amb prou feines un gest de menyspreu, més o menys el mateix que ha fet quan he entrat a la seva botiga - estudi, diu ella - i ha comprovat que en el meu vestuari no hi havia ni un trist Dolce & Gabbana, ni res que se li semblés. Els marcs eren macos, però la tendència de la senyora al pijerio, m’han esborronat, saps?