El meu barri

Aquest estiu he complert deu anys de copropietari del pis on visc. Sóc copropietari, com la majoria d’hipotecats, ja que el banc em recorda cada mes que continua present per quedar-se amb la propietat si no satisfaig el delme periòdic al senyor feudal modern en que s’han convertit les entitats bancàries. Quan el vaig comprar, el meu pis, em semblava que tenia un preu astronòmic i, malgrat que a mi em toca continuar pagant durant molts anys, ara el em va costar en el seu dia resulta irrisori amb els disbarats que demanen per quatre parets en el meu barri (i a tot arreu), que ha passat de ser un barri de gent treballadora, a un indret amb un ínfules de barri benestant. I sí que ho és, de benestant el meu barri, però no per les intencions dels pijos que s’hi han instal·lat, sinó perquè es viu bé aquí. I si s'hi viu bé és perquè encara guarda aquell aire de cordialitat que desprenen els barris amb personalitat, l’aroma de confiança que dóna el veïnatge compartit, quan les persones se saluden pel seu nom al carrer i per l’aire de realitat propera i acollidora que confereixen els establiments petits, on el client és persona, no un simple consumidor.

Quan vaig arribar al meu barri, no coneixia ningú. Ni tan sols havia trepitjat mai els seus carrers, però reconec que de seguida m'hi vaig trobar a gust. I així em sento encara. I si és així, sospito que no és només perquè tingui places i jardins assolellats, ni perquè estigui ben comunicat amb el centre de la ciutat, ni perquè hi puguis trobar de tot a quatre passes de casa, des de la farmàcia a la ferreteria. No, no només és per això. Jo m’inclino a pensar que és per les persones que hi viuen i que hi treballen. Persones de les quals, encara que conegui poca cosa, em sento proper i em fan sentir a gust compartint l’espai amb elles.

Cada cop que el senyor feudal-bancari em recorda que haig de satisfer la seva voracitat usurera, passada la mala baba que se’m posa al comprovar quants anys encara hauré d’estar lligat a la seva avarícia, em reconforta sentir que sóc feliç entre aquestes quatre parets que poc a poc he anat fent meves i que es troben en un barri on tinc la sort de sentir-me persona.

Tendència

Fa una estona he anat a emmarcar unes pintures que vaig comprar aquest estiu. M’ha atès una senyora d’aquelles que llueixen morenor tot l’any, però que sembla més de pot que de sol, i que trien la roba fixant-se primer en la marca, després en si les fa primes i per últim en el preu. Una dona d’aquelles que cada vegada que es descobreixen una arruga nova al rostre demanen hora al seu terapeuta particular, perquè la desgràcia més gran que temen és semblar l’edat que tenen. Parlava arrossegant les “s” i rematant totes les frases amb un “sssaps?”, que de tant preguntar-te si saps o no saps, et fan semblar un ignorant, perquè no, no saps res del que ella creu que hauries de saber. Era d’aquelles que no diu mai que una cosa està de moda; diu que és “tendència”. I tu penses: tendència a encarir-se, maca, perquè sembla mentida el que m’estàs demanant per un simple marc per un quadre. I que quan amb posat tímid li he dit que només volia un pressupost per decidir si m’interessava o no, m’ha mirat de dalt a baix, mentre amagava amb prou feines un gest de menyspreu, més o menys el mateix que ha fet quan he entrat a la seva botiga - estudi, diu ella - i ha comprovat que en el meu vestuari no hi havia ni un trist Dolce & Gabbana, ni res que se li semblés. Els marcs eren macos, però la tendència de la senyora al pijerio, m’han esborronat, saps?

X

L’autorització que permet als estrangers viure i treballar en el nostre país comença sempre per una X, seguida d’uns números i una lletra final. La lletra del final, com la del NIF, varia, però al principi sempre hi ha una X. No sé per què s’ha triat aquesta lletra i no una altra. Potser no hi havia cap intenció per decidir-se per la X i no per l’E o la R o qualsevol altra consonant o vocal. Però haver escollit entre totes les lletres de l’abecedari la X, em fa sospitar que es volia subratllar la diferència, com si, un cop l’estranger accedeix a l’anhelat permís que el permet deixar enrera el pànic de ser expulsat al seu país, se li recordés que continua essent una mena de persona estranya, un ciutadà de segona, un fenomen paranormal (la necessitat imperiosa d’emigrar no hauria de ser normal) que acceptem a contracor. Perquè la X és la lletra que emprem per assenyalar les coses rares, no aptes per a tots els públics, les incògnites.

I de fet, ja és rar haver de deixar enrera la teva família, la teva terra, les teves arrels per poder sobreviure. També és una heroïcitat que no hauria de ser apta per a tots els públics jugar-se la vida en una pastera o en els baixos d’un camió per arribar a la suposada terra promesa. I és una incògnita dura i difícil de resoldre la perspectiva de futur que es troben els immigrants quan aconsegueixen arribar al nostre país. Massa difícil, massa dura, massa ingrata perquè quan se’ls concedeix el permís de residència i de treball, se’ls continuï marcant amb una X.

Quan l'estiu es transvesteix de tardor

Quan l’estiu es transvesteix de tardor i els dies són grisos i el cel es torna amenaçador, amb núvols negres que segresten el sol, em sento estafat. Quan la platja és buida un dia i un altre del mes d’agost i els turistes es miren el mar amb gest contrariat, els braços creuats en un va intent de tapar les carns que un fred a deshora fa tremolar i que no poden cobrir les seves parques robes d'estiu, em sento estafat. Quan els dies comencen a escurçar-se i la nit avança la seva arribada, anunciant que l’estiu s’està acabant, sense que aquest hagi deixat notar la seva presència, em sento estafat. I si, per acabar-ho de rematar, el Corte Inglés, en el seu afany de marcar el nostre calendari vital, anuncia la “Vuelta al Cole” molts dies abans que comenci el curs escolar, em sento estafat i, a més, emprenyat.

Ja sé que cal que plogui. Ja sé que hi ha qui no suporta la calor. Ja sé que les nits fresques a l’estiu són festejades per molta gent. Tot això ja ho sé, però jo, amb un estiu tardorenc com el d’enguany em sento estafat i emprenyat. Em vénen ganes de fer una carta de reclamació, però no sabria pas a qui l'hauria d'enviar, si als senyors del Temps de TV3 o als responsables del canvi climàtic. Com que els primers em sembla que, en el fons, no tenen més culpa que convertir la notícia del temps que farà en una mena de reality show i els segons són tants i tan variats, finalment m'empasso l’enuig i em preparo per passar una tardor primerenca i un llarg hivern amb l’esperança que l’any que ve l’estiu sigui un estiu de debò i no una estafa com la d'enguany.

Obrint de nou el balcó

Un balcó obert a la llum i amb roba estesa perquè és casolà. Un balcó des d'on mirar enfora i veure el carrer i la gent que hi passa, amb presses sovint, passejant tranquil·lament potser, amb angoixes tal volta, amb il·lusions també i, sobretot, amb vida. Un balcó des d'on mirar el món, amb ulls crítics si s'escau i amb ràbia si convé. I un balcó des d'on mirar endins també, per airejar les cuites i els maldecaps, o per compartir amb els veïns i les veïnes les alegries i les bones noves. Així espero que sigui aquest balcó que obro de nou i on, no cal dir-ho, hi sou tots convidats.